Borja i Sanz, Joan
Els relats humorístics d’arrel lingüística: consideracions a propòsit del tipus ATU 1699 («Malentesos entre parlants de diferents llengües»)
Estudis de Literatura Oral Popular. 2013, 2: 45-73
URI: http://hdl.handle.net/10045/34865
DOI: 
ISSN: 2014-7996
Abstract: 
Si bé es mira, al darrere d’una rialla o d’un somriure hi ha sempre una tragèdia. Fet i fet, l’humor pren base en el fracàs i constitueix, precisament, una estratègia —privativa de l’espècie humana— per a la superació o la sublimació de les inclemències vitals. Així doncs, inventem i contem acudits que delaten la feblesa de les institucions polítiques i religioses que, suposadament, ens haurien de dignificar socialment; ens riem de la vulnerabilitat del cos humà; fem burles dels elements que ens recorden la condició zoològica, biològica i mortal (pensem només en l’inesgotable filó dels relats escatològics i sexuals; en les gràcies que desperten els gestos antropomòrfics d’un animal; en l’humor negre vinculat a la mort, les seues circumstàncies, els seus rituals; en el riure instintiu davant l’accident enregistrat per un videoaficionat; etc. També les llengües, naturalment, són una font de rialles i calamitats: quan el llenguatge trontolla —allà on les paraules fracassen— no solament queda en evidència la presumpta dignitat de l’espècie, sinó també una dramàtica limitació en les formes de la comunicació, i en les possibilitats de concepció del món. En últim terme, el fracàs del llenguatge és el fracàs de l’ànima humana —nua, òrfena, aïllada, terriblement sola davant les complexitats de l’existència. En aquest article ens proposem aportar algunes consideracions analítiques sobre els fonaments humorístics subjacents a diferents relats populars que tradicionalment han estat catalogats en el tipus ATU 1699 (Malentesos entre parlants de diferents llengües), amb la intenció d’encetar una reflexió sobre l’oportunitat de distingir-hi uns subtipus determinats.
If we care to look behind a laugh or smile there is always a tragedy. In fact, humour is based in failure and is a strategy particular to humans for overcoming or sublimating life’s inclemencies. Thus we invent and tell jokes that betray the weakness of political and religious institutions that are supposed to confer us a certain social dignity; we laugh at the vulnerability of the human body, we make fun of things that remind us that we are after all just animals, and mortal ones at that. Indeed, we only have to think of the inexhaustible mine of scatological and sexual stories, of the amusing things that bring out anthropomorphic gestures in animals, of the black humour surrounding the circumstances and rituals of death, of the instinctive laughter caused by watching an accident that has been caught on video camera, etc. Naturally, languages are also a source of laughter and calamities; when language stumbles, that is, when words fail, it not only draws attention to the presumptuous dignity of humans, but also highlights the dramatic limitations that restrict the way we communicate and perceive the world. In the final analysis, the failure of language is the failure of the human soul, naked, orphaned, isolated and terribly alone in the face of the complexities of existence. In this paper we offer some analytical reflections regarding the underlying humour in different popular stories that have traditionally been catalogued as type ATU 1699 (Misunderstanding Because of Ignorance of a Foreign Language) to see if we can distinguish certain subtypes among them.
Keywords:Humor, Etnopoètica, Contarelles de riure, Malentesos, ATU 1699, Humour, Ethnopoetics, Jokes, Misunderstanding
Universitat Rovira i Virgili
info:eu-repo/semantics/article