Mosaics de música i veu: intertextualitat a l'obra narrativa de Montserrat Roig

Abstract

L’objectiu d’aquest article és estudiar la influència que els diversos codis i llenguatges de les arts exerceixen sobre l’obra literària de Montserrat Roig. El cinema dóna títol a l’assaig que recull el seu pensament crític sobre la literatura i altres passions: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991) és la frase que Sterling Hayden li diu a Joan Crawford en el memorable western Johnny Guitar (1954). Deliciosos fragments de diàlegs procedents de films, reals o imaginaris, formen part de contes com “Mar” (El cant de la joventut, 1989) i novel·les com El temps de les cireres (1977). Les pel·lícules prohibides de l’època, com Último tango en París (1973) s’hi entrecreuen amb les cançons de El último cuplé (1957). Però si hi ha un gènere líric i musical que fascina Montserrat Roig és l’òpera, que estructura la novel·la L’òpera quotidiana (1991). Arreu de la narrativa de Montserrat Roig es combinen bocins de novel·les i poemes emblemàtics dels seixanta, de pel·lícules, de premsa... Com peces d’un mosaic, aquestos fragments mostren una realitat plural i múltiple, la de l’època en que s’inscriu la seua narrativa de ficció: els anys de la revolta i els del canvi, entre la confluència dels valors tradicionals i els de les noves generacions, contestatàries i inconformistes.