Lolita i Dolores: nimfetes seductores o víctimes de pederàstia?

Abstract

El mite de Pigmalió ha estat objecte d’atenció de molts escriptors del segle XX; Isabel-Clara Simó, per exemple, ofereix en la novel·la La salvatge (1993) una re-lectura de la versió contemporània per excel·lència d’aquest mite: Pygmalion (1916), de G.B. Shaw. La protagonista de La Salvatge, Dolores (Dorothy Gardner) mostra certes confluències amb Lolita (Dolores Haze), la jove pre-adolescent que dona nom a la cèlebre novel·la de Nabokov, Lolita (1955). Aquest article pretén analitzar la representació de les dues protagonistes en clau de gènere i estudiar la pervivència i recreació de figures mítiques com Galatea i la nimfa en les novel·les del segle XX. En primer lloc, Dolores i Lolita presenten una sèrie de trets compartits com són l’edat, la nacionalitat, el nom (o el canvi d’aquest, més aviat), l’orfandat, el poder de seducció dels seus tutors, la pèrdua de llibertat i, com a conseqüència, el desig d’escapar de les mans dels seus opressors. Simó, a banda d’inspirar-se en el teatre de Shaw, també va beure de l’obra del seu contemporani rus. En segon lloc, les dues adolescents es basen en arquetips mitològics: Dolores mostra paral·lelismes evidents amb la figura de Galatea (l’estàtua creada per Pigmalió en el mite clàssic), mentre que Lolita és descrita pel narrador i protagonista de l’obra, Humbert Humbert, com una nimfeta. Com l’article tractarà de demostrar, els dos rols mitològics s’entrellacen i conflueixen en les dues protagonistes: Dolores actua en certs moments com una nimfa i Humbert exerceix de Pigmalió de Lolita, la qual esdevé en certs moments la seva estàtua d’ivori. La principal diferència entre les protagonistes és que Lolita ha passat a la història com una nena seductora i provocativa, mentre que Dolores no ha sigut associada amb una actitud promíscua. Independentment d’aquest fet, totes dues són víctimes d’uns homes que es creuen amos dels seus cossos.

The Pygmalion myth has attracted the attention of many 20th-century writers. Isabel-Clara Simó, for instance, presents in the novel La salvatge (1993), a re-reading of the most well-known contemporary version of this myth: Pygmalion, by G. B. Shaw (1916). The protagonist of La salvatge, Dolores (Dorothy Gardner) shares some similarities with Lolita (Dolores Haze), the preteen who lends her name to Nabokov’s renowned novel, Lolita (1955). This paper aims to analyse the representation of these female protagonists from a gender perspective as well as study the survival and re-creation of mythical figures, such as Galatea and the nymph, in 20thcentury novels. First, Dolores and Lolita share some common traits, such as their age, nationality, name (or rather the change of it), being an orphan, their power to seduce their tutors, their loss of freedom, and consequently, their wish to escape their oppressors. Simó was inspired by Shaw’s play and also seems to incorporate some aspects from the work of her Russian contemporaries. Secondly, both teenagers are based on mythological archetypes: Dolores shows clear parallels with the figure Galatea, the statue created by Pygmalion in the classic myth, while Lolita is described by the narrator and male protagonist, Humbert Humbert, as a nymph. As I will try to prove, the two mythological roles are intertwined and merged in both protagonists: at certain moments, Dolores acts like a nymph, while Humbert sometimes acts like the Pygmalion of Lolita, who becomes his ivory statue. The main difference between the two protagonists is that Lolita is remembered as a seductive, provocative young woman, whereas Dolores is not associated with having any kind of provocative attitude. Regardless of this fact, both are victims of two men who believe they can possess their bodies.