Reescriptures de l’Anunciació a Maria en la literatura catalana contemporània: Jacint Verdaguer, Josep Carner, Quim Monzó i Núria Cadenes

Abstract

«Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús», diu l’àngel Gabriel a Maria, que, tot i que verge i compromesa en matrimoni amb Josep, es reconeix serventa del Senyor i accepta la paraula del missatger de Déu. L’episodi bíblic de l’Anunciació, protagonitzat per la Mare de Déu i narrat a l’evangeli de sant Lluc (Lc 1,26-38) —a l’evangeli de sant Mateu (Mt 1,18-24) també apareix, però el protagonisme recau sobre Josep—, ha estat aprofitat al llarg de la història com a motiu per a noves interpretacions artístiques; pensem, per exemple, en els quadres de Fra Angelico, Sandro Botticelli, Jacopo Tintoretto o Dante Gabriel Rossetti, entre d’altres. L’objectiu d’aquest article és analitzar-ne les reescriptures o relacions hipertextuals que diversos autors de la literatura catalana contemporània han realitzat: des de Jacint Verdaguer, al poemari Jesús Infant: Betlem (1891), fins a Núria Cadenes, al conte «M.» (AZ, 2009), passant per Josep Carner i el seu Deu rondalles de Jesús Infant (1904), o Quin Monzó, al relat «La sang del mes que ve» (Mil cretins, 2007), tots tenen en comú el punt de partida, això és, el mite de l’Anunciació a Maria. En aquest sentit, prenent com a model de referència Gérard Genette i el seu Palimpsestes. La littérature au second degré (1982), l’episodi bíblic actuaria com a text anterior A, o hipotext, mentre que les obres dels autors catalans que se’n deriven farien de texts B, o hipertexts. És l’examen d’aquestes relacions de derivació —transformacions serioses o transposicions en Verdaguer i en Carner; transformacions lúdiques o paròdies en Monzó i en Cadenes— el que ens permetrà observar el tractament i les característiques que els escriptors donen a la figura de la Mare de Déu: un tractament que va des de l’acceptació del paper submís que el destí li té guardat fins al de revolta o al de subversió respecte a l’ordre establert.

«Behold, you will conceive in your womb and bear a son, and you shall name him Jesus», says the angel Gabriel to the Virgin Mary, who is betrothed to Joseph but recognises herself as a servant of the Lord and accepts the word of God’s messenger. The biblical episode of the Annunciation, whose central figure is the Mother of God, is told in the Gospel of Saint Luke (Luke 1:26-38), though it also appears in the Gospel of Saint Matthew (Mt 1:18-24) but Joseph takes a leading role. It has been used throughout history as a reason for new artistic interpretations, for example, in the paintings of Fra Angelico, Sandro Botticelli, Jacopo Tintoretto, and Dante Gabriel Rossetti, among others. The aim of this article is to analyse the rewritings, or the hypertextual relationships that several contemporary Catalan authors have made: from Jacint Verdaguer, in the book of poems Jesús Infant: Betlem (1891), to Núria Cadenes, in the short story «M.» (AZ, 2009), to Josep Carner with Deu rondalles de Jesús Infant (1904) and Quim Monzó with the story «La sang del mes que ve» (Mil cretins, 2007). They all share a common point of departure, i.e., the myth of the Annunciation. Taking Gérard Genette and his Palimpsestes. La littérature au second degré (1982) as a reference, this biblical episode would act as previous text A, or hypotext, while the works by Catalan authors that derive from it would be texts B, or hypertexts. An examination of these derived relationships allows us to observe how Verdaguer, Carner, Monzó, and Cadenes treat and characterize the Virgin Mary, from an acceptance of the submissive role that destiny has given her, to revolt and subversion of the established order.