Els ètims catalans dins el Codex Cumanicus

Abstract

El lèxic trilingüe preservat en l’anomenat Codex Cumanicus, que hauria estat creat per a les necessitats de la predicació entre els pobles túrquics establerts a la ribera de la mar Negra, es conserva com a part d’un únic manuscrit datat a les primeries del segle XIV. L’estructura i la composició del lèxic segueix un patró força comú des de segles enrere, però la tria lingüística mereix atenció per la seua singularitat, atès que aplega les llengües llatina, persa i cumana, aquesta darrera una variant de la branca septentrional occidental de la família turca dins la uraloaltaica. El lèxic testimonia, doncs, situacions de contacte lingüístic que promovien alhora els préstecs i altres fenòmens d’interinfluència. El nostre propòsit és el de presentar i comentar aquells elements d’origen romànic per als quals proposem una procedència catalana. Anteriors treballs sobre el contacte lingüístic entre el català i el grec o entre el català i el turc no guarden relació amb aquest treball pel que fa a la metodologia per a l’obtenció de dades; sí que hi és comuna l’aplicació tant de la comparació lingüística com de la perspectiva social en què es produeix el fet de llengua.

The trilingual lexicon kept in the so-called Codex Cumanicus and intended to have been written for the sake of predication among the Turkic people settled on the Black Sea has been transmitted as a part of an isolated manuscript dated towards the beginnings of the 14th century. Its structure and composition follows a pattern quite common from the former centuries onwards, but the linguistic choice deserves full attention because of its singularity, given that it seizes three distant languages, Latin, Persian and Cuman, the last one being a variant of the north western branch of the Turkic family, as a part of the Uralo-Altaic languages. Therefore, the lexicon attests situations of linguistic contact that gave room to borrowing and other phaenomena of mutual influence. Our aim would be to present and comment those etyma of Roman origin for which we suggest a Catalan source. Former work on the linguistic contact between Catalan and Greek and Catalan and Turk are no related to the present paper regarding our methodology in gathering the data; they are, however, insofar as both use the linguistic comparative method as well as the social perspective where linguistic phaenomena take place.